Elena Brocal Capó (Palma, 1976).

Als cinquanta anys, quan molts creuen que els camins importants ja han estat elegits, n’Elena ha sentit el valor d'escoltar una veu que tota la vida la acompanyava. No va aparèixer de cop, hi havia estat des de ben jove, en la fascinació silenciosa pels colors dels capvespres, en la manera com observava la llum sobre els objectes quotidians com si cada escena amagués un significat secret.

Ja intuïa que la pintura era un llenguatge capaç de dir allò que les paraules no aconseguien. Tot i això, la vida va anar ocupant l'espai dels somnis. Van arribar les responsabilitats, la feina, la família, els horaris i les renúncies discretes que gairebé mai no s'anomenen. Durant anys, l'art va quedar guardat en un racó íntim de si mateixa, com una llavor esperant el moment adequat per obrir-se.

Ara, n’Elena ha decidit començar. No perquè aspiri a convertir-se en una gran mestra ni perquè cerqui reconeixement, sinó perquè ha comprès que pintar és una manera de tornar a si mateixa. Davant del llenç en blanc no sent vergonya per arribar tard, sinó emoció per haver arribat al final.

Cada pinzellada conté memòria, paciència, pèrdues, esperança i una mirada madura sobre el món. La seva mà és nova a la pintura, però els seus ulls fa dècades que aprenen a mirar. I potser aquí resideixi la veritable força de la seva obra: a l'honestedat de qui no pinta per demostrar res, sinó per descobrir-se.

Ella sap que comença des de zero, però també sap que hi ha començaments que només poden passar quan una persona ha viscut a bastament per entendre què necessita expressar. Perquè l'art no sempre crida per ser escoltat immediatament. A vegades espera, silenciosament, fins que un està preparat per respondre.